Vet aquí que en una
vila petita, petita, com un cigró, hi havia una colla de nens i nenes que es
feien un tip de jugar, imaginar i ser feliços. Tant i tant jugaven, que els
seus vestits es van anar fent vells, tenien algun set i fins i tot van anar
perdent botons que rodolaven ves a saber fins a on.
Els vestits de les
nines que acotxaven, que passejaven, que curaven, que alimentaven i vestien van
anar perdent lluentor, tenien descosits i no hi havia manera que quedessin ben
cordats.
Un bon dia, un
grup de fades cosidores van endur-se les robes de Vilapetita cap a casa, van
tractar els vestits amb cura i delicadesa i amb les seves varetes de fil i
didal van transformar allò que quasi semblaven parracs, en vestits nous de
trinca. Fins i tot, una fada patronera els va fer alguna peça, perquè les nines
poguessin estrenar!
Quan els nens i
nenes van tornar a Vilapetita, van descobrir que l’armari de les disfresses
feia molt de goig, que l’armariet de la caseta era ple de vestits ben sargits i
que les nines estaven ben cofoies amb els seus vells i nous modelets.
I vet aquí uns recosits,
Vilapetita ja té vestits!
L’equip d’educació
infantil vol agrair l’ajuda d’aquestes fades cosidores mares, àvies, ties que
han fet possible que aquest conte tingui un final ben bonic! Aprofitem per
comentar que si hi ha alumnes o famílies de l’escola que tinguin vestits de
nines o disfresses que ja no els fan servei, que els poden portar a l’escola,
que a Vilapetita sempre cal anar renovant vestuari… Perquè… Les varetes de les
fades fan màgia, però hi ha cops que ja no hi ha remei, ni màgia possibles! Hihihi…